EL MÓN

El món està cansat aquesta tarda.

Respira en cada onada,
com un llençoll immens
que mou el vent,
com una pell estesa,
com una ombra.

Et busco en les mirades
que s’obren als meus ulls,
en les mans que m’acullen,
en uns mots que retrobo,
dins el mapa de l’aire,
en els llavis del temps.

La tarda és un mirall:
m’assec damunt de la sorra
a sentir com s’allunya,
com naufraguen els somnis.

És la nit qui m’abraça.

És la lluna qui em torna
en silenci el batec.

El món no vol dormir.

_ Carles Duarte _
Poeta català (1959)